El simbolisme tradicional (des de la perspectiva guenoniana)

Avui dia, el corpus legislatiu ja no deriva de la religió. Avui dia, fins i tot la religió s’ha confós plenament amb moral. I es que l’home sempre ha desconfiat d’allò que no compren, esdevenint el simbolisme com la millor manera de conèixer un ordre superior, que la societat moderna menysprea. I es que no hauríem de separar, com fem, cos i ànima.  El Gènesi diu “al principi era el Verb”, la Unitat divina, veritable fonament del simbolisme. Amb la llegenda del Grial, trobem un got com a símbol del recipient de l’esperit diví (com també són el cor, l’ou, el triangle invertit o la mitja lluna), ja present a l’ideografia egípcia. La llegenda diu que el Grial fou confiat amb Adan, després de que uns àngels tallessin una maragda caiguda del front de Lucífer al moment de ser expulsat dels cels; poc després, el propi Adan va perdre’l, tant bon punt fou expulsat del Paradís terrenal. Posteriorment, son fill Set aconseguí retrobar-ho, donant-se així mínima continuïtat al llarg dels segles. Abans de mori Crist a la creu, es ferit per la llança Longinos, vessant sa sang al calze del Grial, a mans de Josep de Arimatea. Aquest marxarà a Anglaterra, arribant a mans de Merlín, el qual proposà llavors que fos trobat pel millor cavaller de la Taula rodona (i així tornar a connectar amb el coneixement espiritual sintomàtic del Ordre Primordial. Paral·lel al mite del got sacrificial del Crist, tenim múltiples variants des de Orient a Occident, des de el got que conté el Soma vèdic o el Haoma mazdeista, l’Amrita hindú, l’Ambrosia grega, els mites de Sant Jordi o Adonis o les referències alquímiques de l’atanor.

Trobar el Grial es realitzar els estats interiors, després d’enfrontar-los amb els estats superiors (la simbòlica lluita entre àngels i dimonis, la serp i l’àliga, la sattwa i les tamas o la llum i les tenebres mazdaistes), connectant amb el Centre Suprem –sense intermediaris-, fonament primordial de tots el ritus. En canvi, la desaparició o l’exili del Grial, representa una retirada dels “sentits” no materials, que permetien relacionar allò exterior amb allò interior, com a exponent preclar de la degradació del propi cicle humà.

Cabria parlar del “llenguatge dels ocells, àngels o deus”, adaptat simbòlicament als signes que es fan servir a l’escriptura i son valor numèric a les lletres. Ja digué Homer que la llengua siríaca – o adàmica – es parlava més enllà d’Ogigia. I es que “el Llibre del món” es l’arquetip de tots els llibres sagrats, plenes ses lletres del Sant Esperit per tal de comunicar una realitat superior de l’esser. En definitiva, hem d’esdevenir com aquell arbre anomenat Peridexion, amb el que es posaven aquells ocells, missatgers del coneixement diví, a les seves branques i el drac seia atemorit als seus peus; ocells que, com digué Salomó a la Sura 27,16 de l’Alcorà: “¡Oh poble nostre! Ens ha estat mostrat el llenguatge dels ocells, i se’ns ha donat –en abundància- de tot –allò que és bo: certament, això és en veritat un clar favor –de Déu-”.