מֹשֶׁה Moisés, en hebreo, tiene un valor numérico de 345, según la guematría; e invirtiendo dicho valor en 543, obtendríamos אֶהְיֶה אֲשֶׁר אֶהְיֶה , “Yo Soy el Que Soy”, que fue el nombre que se dio a Sí mismo la Zarza Ardiente en lo alto del Monte Sinaí; por lo que respectivamente Dios y Moisés, uno frente al otro, se reflejaron cuáles mismos espejos.

“La por de la inseguretat s`ha volgut racionalitzar. Per a qui ha perdut la innocència, el desconegut és negatiu. Una última angoixa és la por a la mort. Però es que els Déus han mort, la Natura està dominada i els homes tampoc no en fan de por. La por ha deixat de ser teològica, cosmològica i antropològica. La por moderna és el món artificiós que hem creat. Fa por el nostre món tal com l’hem construït artificialment. L’angoixa s’interpreta com el símptoma d’una societat en crisi; per la qual cosa, augmenta més la nostra necessitat de més seguretats. L’angoixa és el símptoma d’una malaltia; d’una neurosi.

L’home tecnocràtic busca remeis als mals dintre del mateix àmbit que ha produït el mal: més claus, més policies, més assegurances, més diners, més treball, més armaments.

Per trobar una certa clau, ens hauríem de preguntar què és l’oposat a l’angoixa. No és el coratge, la fortalesa, la valentia... això són virtuts. Però l’angoixa no és un vici. El pol oposat a l’angoixa és l’esperança. Aleshores, l’esperança no és de futur, és de l’invisible. L’esperança ens permet veure una dimensió que d’altra manera no es veuria. És el do d’una visió, d’una experiència que ens obre a la transcendència en la immanència de les coses. La Realitat ens transcendeix.

El fonament no pot ser la nostra raó, ja que aleshores no sortiríem de nosaltres mateixos. Però el fonament s’ha de trobar en nosaltres. Aquest és el paper de l’angoixa. Ens fa sentir ‘estrets’, perquè ens revela la vera possibilitat de la llibertat que està en nosaltres. Els mites de les Upanisad  i els de la Biblia ja no ens diuen gaire cosa. L’angoixa no és ja el despertador de la contingència, sinó la síndrome d’una malaltia inexplicable. L’angoixa seria el sentiment de la llibertat. Una llibertat d’escollir no és llibertat, sap d’antuvi les possibilitats que té al davant. 

L’angoixa és creadora. Per això demana la purificació del cor, de les intencions: el no voler res, el no pensar abans d’hora què anirem a dir o fer. I la purificació del cor vol dir precisament buidar-lo de tot. Això es la nova innocència, la docta ignorantia. Sols els purs de cor veuran a Déu, això és: la Realitat...¡i no hi ha esperança sense amor!” 

(Raimon Panikkar).