Segons la Tradició Primordial, hi ha el ser i el no-ser (i, més enllà, ni el ser ni el no-ser). I, si volem descobrir quelcom, hem de combregar amb el no-ser.

Des de la visió hinduista, Ishvara seria aquest aspecte no manifestat – però manifestable – del ser amb el que cal identificar-se (el ser dins del no-ser, com el Yin i el Yang al taoisme).

Quan a l’Antic Testament s’indica que Déu separà les aigües, es refereix amb unes aigues superiors i inferiors no materials i que tenen relació amb aquesta diatriba metafísica.

Centrant-nos conceptualment a les aigües superiors, en relació al Hinduisme, trobem com Ishvara és el “ser” dins d’Atman (o Brahman), podent-se només manifestar a través de Púrusha i Prakriti; i, d’aquesta unió, neix Buddhi, qual manifestació no formal (i d’aquí la paraula budisme, més que no pas a causa d’una figura humana recurrent en el  temps –que també- del mon material).

Aquest paral·lelisme entre diferents tradicions religioses, també està relacionat amb la Càbala hebrea, que contempla quatre mons. I aquí, el mon del foc (o de l’Emanació) seria aquest ser relacionat amb Ishvara, mentre que Buddhi correspondria al mon de la Creació.

Per sota, trobaríem ja les aigües inferiors (que a la Càbala s’anomenen mon de Formació -relacionat amb el mon subtil- i mon de l’Acció, també conegut com material). Així doncs, aquestes dues aigües o quatre mons, relacionats aquí amb diferents divinitats dins del Hinduisme, ens fan saber paradoxalment de l'oculta necessitat que tenim de interioritzar (descendir al nostre interior) devocionalment, per tal d'ascendir cap a una perspectiva, de caire sacre, de la que tothom és posseïdor.