La cal·ligrafia aràbiga va tindre el seu origen com a mitjà de comunicació entre els homes i Déu; i Déu volgué comunicar-se amb els seus fidels escollint a un Home, el Profeta.  Muhammad, que prové de l’arrel verbal “h-m-d” (‘lloat’), fou designat com “aquell que lloa”. Per la qual cosa, Allah li envià a Gabriel amb sa Paraula materialitzada en el Sagrat Llibre de l’Alcorà.

La cal·ligrafia és el principal art islàmic, basat en les vint i vuit lletres de l’alfabet àrab, en clara analogia amb el mes lunar, simbolisme de la receptivitat de la Lluna i anàlogament a l’Alcorà, al rebre així la llum i transmetre-la als homes. També, les quatre fases de la Lluna poden ser relacionades simbòlicament amb el cor i el cicle de purificació de la sang en les seves quatre càmeres. Cal recordar que la escriptura islàmica es traçada de dreta a esquerra, des de l’acció exterior fins el “ull del cor”. La lectura de les fórmules coràniques, que s’extrauen del Llibre Sagrat, actuen com a vibració espiritual, qual vincle recordatori de Déu; i es que “recordar” és tornar al cor.

Els versicles que composen el Llibre Sagrat reben el nom de Sura, paraula que precedeix de l’arrel “s-w-r” (‘sobrepassar’). Cabria tindre en comte que sobrepassar és “anar de la trama a l’ordit”, segons el simbolisme anàleg entre l’escriptura i el fet de teixir (com demostren l’ofici dels artesans perses i ses famoses catifes). I “Sutra” (mot sànscrit que relaciona fil amb escriptura), al igual que “Sura”, fa referència al fil amb el que la paraula ens ajuda a trobar –com a benedicció- el “fil d’Ariadna” i allunyar-nos –com a maledicció- del fil de Penélope. Aquest ordit es basaria en la Revelació que fa sorgir la tinta a l’interior del càlam (ploma buida de canya) sobre el blanc del paper, qual essència primordial de l’ànima prèviament purificada; i on l’artista, després de molts anys sota la tutela d’un mestre (sheij), assumeix un camí iniciàtic cap a la seva pròpia essència.

I es que, partint d’un sol versicle, es pot establir una vibració espiritual que, seguint l’ordit, arribi a l’Essència immutable de l’ordit. D’aquesta manera, a la cal·ligrafia àrab hi ha traços que discorren verticals, interrompent el flux lineal d’amplis llaços horitzontals al mig d’un florit creuament de entrellaçats, qual analogia de la unió entre el Cel i la Terra. La primera lletra “alif”, es presenta com una recta vertical coronada per un signe o punt que indicaria la presencia del Principi, que descendeix cap a la “ba” (o segona lletra). “Alif” representa la unitat o eix actiu, i la “ba” és la dualitat que subjeu com a principi pasiu; i on el punt de la “Ba” correspon amb la trobada d’aquest pla amb “alif”. En un pla més detallat –i seguint a Ibn Arabî-, es pot parlar de la presència de l’Esser en diferents nivells. Així, podem parlar d’una presència absoluta i oculta en que la divinitat apareix com el Principi. Això es relaciona amb el punt superior de la “Alif”, al emanar en el seu descens i travessar el gran istme cap a una presència oculta, on es manifesten els atributs divins (Esperit) i en correspondència amb el món de la omnipotència (“alam al-jabarût”). I el dels actes (Ànima superior), correspon al món de les ànimes senyorials (“alam al-malakût); per això, la lletra “lam” descendeix igual que “alif” però, a diferència d’aquella i actuant a títol d’intermediari mitjançant la prolongació amb la lletra “mim”, origina els dos últims mons (“alam al mithal” o mundus imaginalis, ànima inferior o mon subtil i “alam as-sahâda” o mon del testimoni). Diguem igualment, que el mon del testimoni abasta altres mons (per qui estigui familiaritzat amb la Càbala, aquests mon correspondrien amb els quatre de l’Arbre de la Vida i Ain o En Sof, com el Principi). I ja que hem parlat de la “mim”, per últim podria abordar-se la lletra “nun” (peix) que al·ludeix a la resurrecció i que segueix a la “mim”. Resurrecció simbolitzada pel pas de la “ba” (lletra de la creació) situada en sa part inferior, fins la part superior de la “nun”. En definitiva, es tracta de passar del mon caigut al regenerat.  

El Islam és una religió de retorn a l’origen, des de la multiplicitat fins a la Unitat. L’arabesc vegetal de la cal·ligrafia àrab representa un compendi de forces geomètriques, en perfecta regularitat segons els principis de l’harmonia del conjunt; i on les formes acostumen a derivar-se en un entrellaçat que recorda als sarments i corbes de la vinya. El Jidr (“el Verd”) està relacionat amb la Sura de la Caverna, de l’Alcorà; i curiosa és la relació del mestre interior amb el color verd i la cavitat pròpia de la boca (al Romànic es poden contemplar nombroses exemples de rostres amb la boca oberta, donant lloc a florides jaculatòries). Al Islam, aquestes jaculatòries són representades mitjançant els propis versicles o recursos propis de la vegetació (però aquí sense rostres humans pel mig). A l’elogi del vi, Ibn Al’Faridh indica que “un vi conservat des de la creació, serà servit als justos”; el vi, la vida i la visió estan relacionades amb la paraula “vid” (en hebreu, vi i secret tenen el mateix valor numèric).

Per acabar, cabria tractar la divisió més desenvolupada als arabescs: l’octàgon (qual “quadratura del cercle”). Aquí es tracta de transformar l’ànima de qui contempla el gravat, inscrivint-se les formes sobre un cercle (a semblança d’un mandala) i en la combinació més bella possible, qual atribució del Profeta (“Els farem veure els Nostres signes, miraculosos, textos divins, en ells mateixos i en els horitzons més llunyans, perquè vegin molt clarament que això és la veritat!”, diu l’Alcorà al seu versicle 41,53). I en relació a la “quadratura del cercle”, el nombre vuit és el nombre de Hermes o del Verb, intermediari entre el Cel i la Terra (hierofant i psicopomp). I vuit són els àngels que sostenen el “Tro” que envolta als mons, representat per una figura circular. Els noms del àngels estan formats per les vint i vuit lletres de l’alfabet àrab i, en el seu conjunt, sumen 5995; on 99 són els atributs de Déu i 55 el desenvolupament del denari ((10+9+8+7+6+5+4+3+2+1).

                                        T’has mostrat sense quedar ocult a ningú
       A excepció d’aquell quina ceguesa no li permet veure la lluna
                                             Et manifestes amb allò que T’amagues
                               ¿om reconèixer a Qui Sa pròpia grandesa vela?

                                                                       Abû Madyan de Sevilla.